ISINvergüenza

Bon any a tots i eixes coses. Ha arribat lo 2010 ple d’il·lusions i estic carregat de bon material per publicar. Però aniré per parts. Perquè encara no m’he tret lo mal regust de boca que tinc després del sopar de la nit del 31 de desembre. I es què aquí on em veieu, una persona responsable, amb seny i molt sèria, per primer cop a la vida m’han fet fora d’un puesto. I no és ni d’un bar, ni d’una discoteca, ni del lloc de treball (i que ara està tan de moda). Va ser d’un alberg... Expulsat d’un alberg! Se pot caure tan baix? Crec que no. Però és així de trist.

Us explico. 38 persones (entre amics, parelles i acoplats de la vida) vam decidir passar los primers dies de l’any a un alberg. I què millor que als Pirineus! Amb la muntanyeta a tiro d’escopeta, les pistes d’esquí per a aquells que els agrade fer riure, o veure neu a punta pala... Ja s’havie provat l’experiència un any abans i la cosa va anar més que rebé. I este any se va pensar en anar a ISÍN, una pedania que està a la vora de LARRÉS. Ja ho deien los noms dels pobles, ni ‘sin’ ni ‘res’. No hi havie res. Per tant, un lloc perfecte per no liar-la molt. Doncs va ser que no.

Vam arribar la nit del 31 de desembre. Vam sopar, vam menjar lo raïm (bastant dolent, per cert)... Després hi havie discoteca mòbil al bar de l’alberg. És una cosa que pareix incomprensible quan alberg i bar estaven intercomunicats i hi havie més gent al poble que volie descansar. Però bé. Si ells munten lo servei així, que s’hi ha de fer. La nit, com podeu imaginar, va ser una mica boja. Es va beure molt, es va riure molt, es va fer molt tard i, com no, es va fer ruïdo. Una cosa habitual en una nit de festa entre amics i en la que te donen un servei de barra lliure... (què explicar que no sabeu)

La història és que al dia següent, a l’hora de dinar, lo responsable del nostre grup se va haver de trobar amb lo responsable de l’alberg, qui per cert no havie passat ni tan sols la nit allí. I després de llargues discussions, ens van fer fora de l’estimat alberg d’Isín. Los motius, segons defensave lo responsable del local, eren que s’havien activat les alarmes antiincendis perquè se va fumar al bar, que s’havien trencat moltes coses i que no es van respectar uns mínims de comportament. Total, que lo dia 1 de gener estem ISINcomer, ISINalbergue i ISINvacances de cap d’any. Al meu parer, lo que va fer eixe tio es de ISINvergüenza.

Total. Teníem opció de quedar-nos si eixie la gent que va activar les alarmes. Però per haver d’aguantar mals rotllos durant tres dies, vam decidir marxar d’eixe poble. Poc després vam descobrir que altra gent que dormie al puesto se va queixar a Saragossa del soroll que fèiem. Resulte que l’alberg és un centre integral per discapacitats. Parts d’ells (alguns patim malalties mentals severes) vam ser expulsats. Al final: objectes trencats per part nostra, una persiana. Danys morals ocasionats per part d’ells, incalculables. La resta, però, ja ho resoldran los jutges.

Això no és l’anarquia. Això és lo caos.

Justícia

No sabia molt bé com començar esta història. Ni tan sols si valie la pena començar-la. Ni tan sols sabia si escriure en català o en aragonès oriental. Ja ho sabeu. Estos del PAR y del PP no paren de confondre-mos. Però bé. La Llei de Llengües d’Aragó ha tirat endavant. I per fi es farà un poc de justícia. Per molt que Biel (que de senyor, per bé que menjo, no té res) parlo d’invasió catalana. Al contrari. Los matarranyencs sabem que si s’ha reconegut la llengua catalana al nostre territori no és precisament gràcies a Catalunya. I no entrem en història. Que Hispania no neix de Castella. La primera capital peninsular de la primera globalització històrica va ser Tarraco.

Però bé. Ara hi ha molt per fer. Lo decebedor model de Llei de Llengües que s’ha aconseguit caldrà que millori. De moment, que els xiquets i xiquetes (i si pot ser los grans, molts d’ells monolingües, que no saben parlar castellà) aprenguen a escriure en la seua llengua. I que d’una vegada per totes lo Sol deixo de ser de color ‘amarillo’ i l’aigua ‘azul’ (caldrie vore si amb la merda que baixe pel riu los nostres xiquets no són també un poc daltònics). O que la gent gran deixo de tindre reparo quan va al metge, i deixo de dir que li fan mal los ‘músculos’ quan en realitat li fan mal son los ‘muscles’ (al Matarranya los muscles son ‘hombros’, ‘espatlles’...)

Mal dia decideixo iniciar lo bloc. M’acabo d’enterar de la mort del meu estimat Joan Monleón. Un dels mestres (segurament l’únic) que ha passat per Canal 9. ‘El Show de Joan Monleón’ i les seues monleonetes. Un concurs estúpid on los participants competien per veure qui treie lo duro més ràpid d’una guardiola en un ganivet. O qui exprimie un got de suc de taronja més ràpid. O la proba final. Una ruleta que en realitat ere una paella valenciana formada pels productes típics. ¡Ha eixit lo garrofó! ¡Què gran! De Canal 9. Només podie ser de Canal 9. Allò sí que ere un programa i no la propaganda blavera d’ara.

A què venie això? Ah, sí. Que estic molt preocupat amb l’apagada analògica. Ara mateix, TV3 y la valenciana (la tinc censurada) són dels pocs canals que veig en condicions al poble. A meitats de gener suposo que es deixaran de veure, perquè la TDT patirà la imposició autonòmica. Opció? Veure la tele per internet. ¡Però si a casa entrem internet a cabaçades! Preocupat estic. Preocupat i trist. Que la mort del Monleón acabe d’agreujar este odi que li tinc a l’invent cristià i de reforma capitalista anomenat Nadal. Per sort, avui començo vacances. Dos setmanetes de descans, i que comencen amb lo naixement d’este bloc.

Per tant,
Bones Festes a tots, menys a un!

Això no és l’anarquia. Això és lo caos